Qui era Frida Kahlo?
Ni musa ni ‘dona de’, una icona de l'art del segle XX
Màscara, llegenda, mite, santa, musa, artista, surrealista, naïf, primitiva, cos, ànima, objecte, subjecte, transgressora, rebel, esposa devota, amant poliamorosa, precursora, feminista, coatlicue (mare terra), mater dolorosa, no-mare, màrtir, corona d’espines i claus de Crist, sagrat cor, itzpapalotl (deessa asteca de la mort, el sacrifici i la guerra), tradició ancestral, sang, vida i mort, mexicanitat, revolució, sol, lluna, masculina, femenina, andrògina, comunista, disruptiva, única, bizarra, dualitat, color, forma, paraula, somni, mite, ritu, indígena, tehuana matriarcal, occidental …
Tots els dualismes, i fins i tot els antagonismes, caben en el nom de Frida Kahlo; tots la defineixen, però aïllats la fragmenten. “Soc la desintegració” va arribar a escriure la pintora mexicana en les últimes pàgines del seu diari íntim. La seva obra sovint és devorada pel mite i la llegenda.
André Breton va dir que el seu art era com “una bomba embolcallada en un llaç”; Picasso va comentar a Diego Rivera: “Ni tu ni jo pintem els ulls com ella”. Chavela Vargas va descriure poèticament i amorosament les seves celles com “una oreneta en ple vol”. L’escriptor mexicà, Carlos Fuentes, la va descriure com “una deessa asteca, potser Coatlicue, la mare embolcallada en faldilles de serp, exhibint el seu propi cos lacerat i les seves mans insangonades com altres dones exhibeixen els seus fermalls”.
El muralista mexicà per excel·lència, marit de Frida i un dels seus ‘dos accidents’ va dir: “Frida és àcida i tendra, dura com l’acer i delicada i fina com l’ala d’una papallona. Adorable com un bell i profund somriure i cruel com l’amargor de la vida”, i fins i tot va arribar a dir, segurament convençut que era una lloança (la cursiva és meva), que “Frida és la pintora més ‘pintor’ que conec”.
Però, sens dubte, una de les definicions més lúcides és la de la seva amiga i fotògrafa Lola Álvarez Bravo, sense la qual avui no coneixeríem la seva obra: “Va ser l’única artista que es va infantar a si mateixa”. Una afirmació que, més enllà de la literalitat que plasma el quadre a què al·ludeix, es llegeix metafòricament des de la seva aportació a la història de l’art, que l’ha convertida en una icona indiscutible.
Per sobre de definicions i etiquetes, el seu art va explorar la dualitat del JO creatiu a partir d’un sincretisme cultural de múltiples influències i a través de la tècnica de l’autobiografia pictòrica nutrienda de corrents com l’expressionisme, el surrealisme, l’estridentisme mexicà, el primitivisme i la mexicanitat. Totes elles aglutinades per una visió molt personal i transgressora de l’art, que continua resultant moderna i actual als nostres ulls.
Com a icona de la cultura de masses, fascinava (i fascina) la seva persona o, més ben dit, el personatge que ella mateixa es va crear a mida. La seva màscara. La seva llegenda. Més enllà dels clixés, el seu art no deixa indiferent a qui el contempla, a favor o en contra. No és així l’art? Un sacseig, una aclucada de llum, un cop de destral a les idees preconcebudes o una fletxa travessant el cor. O, com deia María Zambrano:
«L’art és l’entestament per desxifrar la petjada deixada per una forma perduda d’existència.»
Vols rebre la inspiració de Frida Kahlo?
Subscriu-te a la meva newsletter i descobreix més sobre l’univers de Frida: art, història i esdeveniments, directament al teu correu.