Qui era Frida Kahlo?
Ni musa ni 'esposa de', una icona de l'art del segle XX
Màscara, llegenda, mite, santa, musa, artista, surrealista, naïf, primitiu, cos, ànima, objecte, subjecte, transgressor, esgarrifós, dependent, rebel, esposa devota, amant poliamorosa, pionera, feminista, Coatlicue (Mare Terra), Mater Dolorosa, no mare, màrtir, corona d’espines i claus de Crist, Sagrat Cor, itzpapalotl (deessa asteca de la mort, el sacrifici i la guerra), tradició ancestral, sang, vida i mort, identitat mexicana, revolució, sol, lluna, masculí, femení, andrògin, comunista, disruptiu, únic, estrany, dualitat, color, forma, paraula, somni, mite, ritual, indigena, tehuana matriarcal, occidental…
Tots els dualismes, i fins i tot els antagonismes, s’ajusten al nom de Frida Khalo; tots la defineixen, però aïlladament la fragmenten. «Soc la desintegració», va escriure la pintora mexicana a les últimes pàgines del seu diari. La seva obra sovint és devorada pel mite i la llegenda.
André Breton va dir que el seu art era com «una bomba embolicada amb un llaç»; Picasso va comentar a Diego Rivera: «Ni tu ni jo pintem ulls com ella». Chavela Vargas va descriure poèticament i amb afecte les seves celles com «una oreneta en ple vol». L’escriptor mexicà Carlos Fuentes la va descriure com “una deessa asteca, potser Coatlicue, la mare embolicada en faldilles de serps, mostrant el seu propi cos lacerat i les mans sagnants com altres dones mostren els seus brocs”…
El muralista mexicà per antonomàsia, marit de Frida i un dels seus «dos accidents», va dir: «Frida és aguda i tendra, dura com l’acer i delicada i fina com l’ala d’una papallona». Adorable com un somriure bell i profund i cruel com l’amargor de la vida.” Fins i tot va arribar a dir, segurament convençut que era un compliment (les cursives són meves), que “Frida és la pintora més ‘pictòrica’ que conec.”
Però sens dubte, una de les definicions més encertades és la de la seva amiga i fotògrafa Lola Álvarez Bravo, sense la qual no coneixeríem la seva obra avui dia: «Va ser l’única artista que va donar a llum a si mateixa.» Aquesta afirmació, més enllà del significat literal que transmet el quadre al qual es refereix, es pot llegir metafòricament en termes de la seva contribució indiscutible a la història de l’art, que l’ha convertida en una icona indiscutible.
Més enllà de definicions i etiquetes, el seu art va explorar la dualitat del jo creatiu a través d’un sincretisme cultural de múltiples influències i mitjançant la tècnica de l’autobiografia pictòrica, nodrida per moviments com l’expressionisme, el surrealisme, l’estridentisme mexicà, primitivisme i identitat mexicana, reunits per una visió de l’art molt personal i transgressora, que encara avui ens sembla moderna i molt actual.
Com a icona de la cultura de masses, va fascinar (i continua fascinant) com a persona, o més aviat, com el personatge que es va crear a si mateixa. La seva màscara. La seva llegenda. Més enllà dels clixés, el seu art no deixa ningú indiferent, tant si és a favor com si és en contra. No és això l’art? Un cop, un flaix de lucidesa, un cop de destral a les idees preconcebudes o una fletxa al cor. O, com va dir María Zambrano: «L’art és l’esforç per desxifrar la petjada deixada per una forma d’existència perduda».
Rep inspiració de Frida a la teva bústia d'entrada
Subscriu-te al nostre butlletí i descobreix més sobre l’univers de la Frida: art, història i activitats, directament a la teva bústia d’entrada.
